L'art de la maièutica

En grec MAIEUTIKE, MAIEUTIKÓS és la persona experta en parts, és a dir, la llevadora. En el següent fragment del Teetet, Sòcrates explica el sentit del seu mètode, la MAIÈUTICA:

SÒCRATES: No em facis riure, és que no has sentit que sóc fill d’una excel·lent i vigorosa llevadora anomenada Fenáreta?
TEETET − Sí, això ja ho he sentit.
S: I no has sentit també que practico el mateix art?
T: No, en absolut.
S: Doncs bé, t’asseguro que és així. Però no ho diguis a altres persones, perquè a ells, amic meu, se’ls passa per alt que posseeixo aquest art. Com no ho saben, no diuen això de mi, sinó que sóc absurd i deixo als homes perplexos. O no ho has sentit dir?
T: Sí que ho he sentit.
S: Vols que et digui la causa d’això?
T: Per descomptat.
S: Tingues en compte el que passa amb les llevadores en general i entendràs fàcilment el que vull dir. Tu saps que cap llevadora assisteix a altres dones quan ella mateixa està embarassada i pot donar a llum, sinó quan ja és incapaç d’això.
T: Per descomptat.
S: Diuen que la causant d’això és Àrtemis perquè, malgrat no haver tingut fills, és la deessa dels naixements. Ella no va concedir l’art d’assistir a les dones estèrils, perquè la natura humana és molt feble com per adquirir un art en afers del quals no en té experiència, però sí ho va encomanar a les que ja no poden tenir fills a causa de la seva edat, per honrar-les per la seva semblança amb ella.
T: És probable.
S: No és, igualment, probable i necessari que les llevadores coneguin millor que altres dones quines estan embarassades i quines no?
T: Sens dubte.
S: Les llevadores, a més a més, poden donar drogues i pronunciar encanteris per accelerar els dolors del part o per fer-los més suportables, si s’ho proposen. També ajuden a donar a llum a aquelles que tenen un mal part, i si creuen que és millor l’avortament d’un monstre encara immadur, fan avortar.

[...]

S: El meu art d’assistir té les mateixes característiques que el d’elles, però es diferència en el fet que assisteix als homes i no a les dones, i examina les ànimes dels qui donen a llum, però no els seus cossos. Ara bé, el més gran que hi ha en el meu art és la capacitat que té de posar a prova per tots els mitjans si el que engendra el pensament del jove és quelcom imaginari i fals o fecund i vertader, Això és així perquè tinc, igualment, en comú amb les llevadores aquesta característica: que sóc estèril en saviesa. Molts, en efecte, em retreuen que sempre pregunto a altres i jo mateix mai dono cap resposta sobre res per la meva falta de saviesa, i és, efectivament, un just retret. La causa d’això és que el déu m’obliga a assistir als altres però a mi m’impedeix engendrar. Així és que no sóc savi de cap manera, ni he aconseguit cap descobriment que hagi estat engendrat per la meva pròpia ànima. No obstant això, els que tenen tracte amb mi, encara que semblen alguns molt ignorants al principi, en quant avança la nostra relació, tots fan admirables progressos, si el déu se’l concedeix, com ells mateixos i qualsevol altra persona pot veure. I és evident que no aprenen mai res de mi, perquè són ells mateixos i per si mateixos els que descobreixen i engendren gaires bells pensaments. [...]

Teetet,149a-151d, (Diálogos, Vol. V, Gredos, Madrid 1988, p.187-192).

La primera en la frente.

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l’estat llastimós, ombriu i efímer, l’estat estèril i arbitrari en què es troba l’intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s’acaba per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que condueixi més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se’l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l’espai posseïda d’aquesta mateixa passió i es sent el centre volant d’aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que sigui, que, al més petit bufit d’aquell poder del coneixement, no s’infla immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof, el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l’univers tenen fixada la seva mirada distant en les seves obres i pensaments.

Friedrich Nietzsche, "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral"