La primera en la frente.

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l’estat llastimós, ombriu i efímer, l’estat estèril i arbitrari en què es troba l’intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s’acaba per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que condueixi més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se’l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l’espai posseïda d’aquesta mateixa passió i es sent el centre volant d’aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que sigui, que, al més petit bufit d’aquell poder del coneixement, no s’infla immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof, el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l’univers tenen fixada la seva mirada distant en les seves obres i pensaments.

Friedrich Nietzsche, "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral"