Il messaggero delle stelle

Galileu Galilei va ser el primer en fer servir un telescopi per a mirar les estrelles. Aquí tens el relat de les seves primeres observacions dels cels amb ell (extrat del seu Messaggero delle stelle). Es tracta del descobriments dels relleus de la lluna, les llunes de Júpiter i els anells de Saturn contats en primera persona pel descubridor:
La superfície de la Lluna i dels altres cossos celestes no és de fet plana, uniforme i d'esfericitat exactíssima, tal com ha ensenyat una nombrosa cohort de filòsofs, sinó que, al contrari, és desigual, escabrosa i plena de cavitats i prominències, no d'altra manera que la pròpia faç de la Terra, que presenta aquí i allà les crestes de les muntanyes i els abismes de les valls. [...]Els planetes presenten els seus globus exactament rodons i delineats i, com si fossin llunetes completament inundades de llum, apareixen orbiculars, mentre que els estels mai no es veuen delimitats per un contorn circular, sinó que presenten com a fulgors i amb els seus raigs vibrant al voltant i centellejant notablement. Amb la ullera de llarga vista apareixen de forma semblant a la que ofereixen a simple vista (Fixa’t que aquesta va ser segurament la primera vegada que es va utilitzar l'expressió!)

Vet aquí que el setè dia de gener del present any de mil sis-cents deu, a l'hora primera de la consegüent nit, mentre contemplava amb la ullera de llarga vista els astres celestes, va aparèixer Júpiter. Vaig percebre que l'acompanyaven tres estellets, petits sí, encara que en veritat claríssims; els quals, per més que considerés que eren del tipus dels fixes, em van produir certa admiració, ja que apareixien disposats exactament en una línia recta paral·lela a l'Eclíptica, així com més brillants que els altres de magnitud semblant. [...] Tenim quatre estrelles que, com la Lluna al voltant de la Terra, els nostres sentits ens ofereixen girant entorn de Júpiter, alhora que tots ells recorren junt amb Júpiter una gran òrbita entorn del Sol en el lapse de dotze anys.
L'estel de Saturn no és com el sol, sinó un agregat de tres que gairebé es toquen i que mai no es mouen o es muden entre si; estan disposats en fila al llarg del Zodíac, sent el central tres vegades més gran que els altres dos laterals.(1611)
...L’he trobat solitari, sense l'assistència dels acostumats estels, i en suma, perfectament rodó i delimitat com Júpiter.(1612)
...Els dos companys seus ja no són dos petits globus perfectament rodons com abans, sinó que ara són cossos molt més grans i de forma no rodona, dos migs eclipsis amb dos triangulets fosquíssims enmig de les esmentades figures contigües al globus central de Saturn que es veu com sempre s'ha vist, perfectament rodó.(1616)

La mera existència dels satèl·lits de Júpiter era ja un cop molt important al model tradicional (ja que s’afirmava que els cossos celestes havien de ser exactament set). A més, el fet que aquest satèl·lits orbitessin sobre Júpiter implicava que la Terra no era l’únic centre. A més a més, les observacions sobre la il·luminació dels planetes pel sol deixaven clar que giraven al voltant del sol, i no de la terra. Veiem una de les objeccions del moment a la possibilitat de que hagués més de set objectes celestes, on es veu la manera d’argumentació i les raons de molts científics d’aleshores:

Hi ha set finestres al cap: dos orificis al nas, dos ulls, dues oïdes i una boca; així, als cels hi ha dues estrelles favorables, dues no propícies, dues lluminàries i, Mercuri, només, indecís i indiferent. D'aquest i molts altres simples fenòmens de la Naturalesa, tals com els set metalls, etc., que seria tediós enumerar, arribem en la conclusió que el nombre de planetes és, necessàriament, set... A més, els jueus i altres antigues nacions, així com les europees modernes, han adoptat la divisió de la setmana en set dies i les han denominat segons els set planetes; si incrementem aquest nombre tot el sistema falla... Així mateix els satèl·lits són invisibles a simple vista i, per tant, no poden tenir influència sobre la Terra, són inútils i, en conseqüència, no existeixen. Francesco Sizzi, astrònom florentí (1611)